Els seus líders són mediàtics, multimilionaris i no han de pagar impostos. Un fenomen nord-americà que s’estén arreu del món.

“D’ençà del dia en què Robert Tilton va respondre la crida de Déu per ser un pescador d’homes, mai ha defallit en la seva missió de portar ànimes a Crist”. Així és com es presenta a la seva web aquest religiós texà, un multimilionari de 70 anys que és, també, un dels màxims exponents del teleevangelisme nord-americà. Una indústria amb cinc milions de teleespectadors als Estats Units i que mou fins a 3.000 milions de dòlars anuals lliures d’impostos.

Fa dècades que la pràctica religiosa a distància està estesa als Estats Units malgrat que, en els darrers anys, el model s’ha exportat a d’altres països. A l’Amèrica del Nord el teleevangelisme més comú és individualista, d’arrel conservadora i gira al voltant d’un predicador mediàtic que és, alhora, líder de la seva congregació.

Precisament, aquesta idiosincràsia fa que sigui una pràctica polèmica, també dins del propi cristianisme. Els seus predicadors apel·len a l’anomenat Evangeli de la prosperitat, segons el qual Déu dotarà d’abundància i riqueses els creients que, entre d’altres, aportin diners a la seva comunitat religiosa. Un sistema de donacions piramidals que fa nedar en l’abundància als pastors teleevangelistes però que no sempre funciona en el cas dels donants.  

 

Favor diví o estafa?

Com en d’altres països, als Estats Units la llei protegeix la llibertat religiosa eximint les congregacions de pagar impostos. Segons la jurisdicció nord-americana totes les possessions que es facin servir amb una finalitat religiosa, sigui quin sigui el seu valor, no han de tributar. Això ha permès que alguns dels telepredicadors més rics, com Robert Tilton o Kenneth Copeland acumulin fortunes de fins a mil milions de dòlars gràcies a les donacions dels seus fidels.

El telepredicador Kenneth Copeland i la seva dona, Gloria Copeland. / Kenneth Copeland Ministries

El telepredicador Kenneth Copeland i la seva dona, Gloria Copeland. / Kenneth Copeland Ministries

Copeland, per exemple, disposa de diversos jets privats i una mansió amb aeroport per operar-los, uns béns dels que no se n’amaga i pels quals no ha de tributar donat que, oficialment, els fa servir per la seva activitat religiosa. De fet, és comú que els teleevangelistes parlin públicament de les seves possessions milionàries, que atribueixen a la seva fe en Déu i al fet que, segons l’Evangeli de la prosperitat, estan destinats a ser rics. En el següent vídeo podeu veure com els telepredicadors Kenneth Copeland i Jesse Duplanis justifiquen els seus avions privats. Duplanis reprodueix la conversa que ha “mantingut amb Déu” qui, segons ell, l’hi ha donat l’aeronau per tenir un “espai d’oració privat”. 

Evidentment, els diners que han fet rics als teleevangelistes no han caigut del cel; al contrari, són donacions de milers de fidels que, amb les seves contribucions, esperen el favor de Déu per aconseguir, ells també, prosperitat. La Trinity Foundation (Fundació de la Trinitat) és una entitat cristiana que porta més 40 anys denunciant la “corrupció” dels telepredicadors. Segons la fundació, el 55% dels donants son dones grans i el 35% dels que fan una aportació gasten els seus últims estalvis o possessions esperant un “miracle de Déu”. És habitual, d’acord amb la fundació, que els familiars d’un malalt de càncer donin tots els seus estalvis als telepredicadors en comptes de gastar-se’ls en el tractament mèdic.

El 35% dels que fan una aportació gasten els seus últims estalvis.

El president de la Trinity Foundation, Ole Anthony, té clar que la majoria de teleevangelistes són “un frau” i que s’aprofiten de les baules més febles de la societat en benefici propi. De fet, l’any 1991 un reportatge televisiu va destapar algunes de les pràctiques del pastor Robert Tilton. El religiós, encara en actiu, prometia oracions i ritus personalitzats per aquells que li enviessin una carta amb diners explicant el seu problema. Les càmeres de televisió van captar com aquesta correspondència s’acumulava en contenidors adjacents a la seva església, unes cartes que aparentment només s’havien obert per extreure’n els diners.

De fet, la correspondència piramidal, entre el creient i el pastor, és una pràctica habitual en el teleevangelisme. El Seeding (Sembra) comporta un intercanvi de cartes en el qual el creient ha d’enviar una llavor en forma de diners juntament amb la seva petició. Una quantitat que s’incrementa a mesura que avança la correspondència i que l’entitat religiosa justifica com un gest necessari per demostrar la fe davant de Déu.

 

Picaresca permesa

Com hem vist, el teleevangelisme nord-americà genera certa controvèrsia però si es segueix practicant és perquè la majoria de les seves estratègies són plenament legals. Efectivament, el frau i la corrupció estan penats als Estats Units però el teleevangelisme es regeix per la llei de llibertat religiosa, que no qüestiona els ritus o creences. És a dir, amb la llei a la mà no es podria considerar frau l’enviament massiu de diners a canvi d’una oració, perquè la seva efectivitat depèn de les creences espirituals de cadascú.

La majoria d’estratègies del teleevangelisme són plenament legals.

D’altra banda, el fet que els telepredicadors no paguin impostos pels seus béns no s’entén com a frau de llei, ja que tots ells en justifiquen el seu ús amb finalitats religioses (incloses les mansions i els avions privats). La Hisenda nord-americana (IRS) és molt laxa a l’hora de descriure què entén com a organització religiosa i eximeix de pagar impostos a qualsevol entitat que reuneixi uns pocs criteris, sense ni tan sols haver-los de justificar.

Seu de la Trinity Broadcasting Network, canal de televisió internacional de temàtica cristiana.

Seu de la Trinity Broadcasting Network, canal de televisió internacional de temàtica cristiana.

L’IRS entén que pot ser una comunitat religiosa (i, per tant, no pagar impostos) tota aquella entitat que tingui, per exemple, una “doctrina”, “llocs de congregació habituals” i “serveis de culte regulars”, uns criteris que pot al·legar qualsevol telepredicador. De fet, l’any passat el show de televisió satíric Last Week Tonight va crear una religió del no res per demostrar com n’és de fàcil fer-ho. Van al·legar que el presentador era el seu líder, el lloc de congregació el plató i la gravació setmanal del programa el seu servei de culte. En uns dies van aconseguir milers de donacions que van destinar a ONGs humanitàries.

 

Manca d’inspeccions  

La Hisenda Federal nord-americana pot dur a terme inspeccions fiscals per comprovar que no s’evadeixen impostos però el cert és que durant els darrers anys l’IRS ha estat especialment permissiva amb les institucions religioses. Entre 2013 i 2014 només es van auditar tres Esglésies i entre 2009 i 2013 no se’n va inspeccionar cap.

El per què d’aquesta permissivitat es remunta dècades enrere, i està relacionat amb la dura campanya que l’Església de la Cienciologia va fer contra la hisenda nord-americana. La Cienciologia es va fundar com a religió l’any 1953 i, com a tal, se la va eximir de càrrega impositiva al 1957. Aquesta situació va durar deu anys, perquè al 1967 una inspecció de l’IRS va determinar que era una organització amb ànim de lucre i, per tant, havia de pagar impostos. Des d’aleshores els seus líders van interposar més de 2.000 demandes contra la Hisenda federal nord-americana i van contractar detectius privats perquè espiessin els seus directius.

Aquesta pugna es va resoldre al 1993, quan el lobby de la Cienciologia va acordar retirar les demandes i pagar 12,5 milions de dòlars a l’IRS a canvi de ser reconeguda, de nou, com a institució religiosa exempta de taxes. Precisament, al 1993 es va aprovar l’actual llei nord-americana de llibertat de culte, que eximeix de tota càrrega impositiva la pràctica religiosa.  

 

Per què triomfa?

Per entendre les grans masses que mouen els predicadors telemàtics cal fixar-nos en la conjuntura en què ho fan. La concepció actual del teleevangelisme nord-americà està lligada als formats audiovisuals, especialment a la televisió. En els darrers anys també ha fet el salt a Internet però la pantalla petita segueix acaparant la major part d’una audiència envellida i amb pocs recursos.

Precisament, aquesta audiència eminentment femenina, sense estudis i conservadora és la que ha sustentat el teleevangelisme televisiu des de la seva popularització, als anys 70. Una audiència fervorosament cristiana, a qui complau l’ostentació dels seus líders religiosos i que creu que ha estat beneïda. De fet, aquest últim és un tret estès en força sectors de la societat nord-americana i és clau per entendre la popularització del teleevangelisme, tal i com apunta la teòloga Kate Bowler.

'Església de Vidre' del telepredicador Robert Schuller. / Nepenthes

‘Església de Vidre’ del telepredicador Robert Schuller. / Nepenthes

Una audiència eminentment femenina, sense estudis i conservadora ha sustentat el teleevangelisme televisiu.

Bowler, que ha estudiat a fons el fenomen de l’Evangeli de la prosperitat, explica que “el triomf més gran” dels qui el propugnen ha estat la popularització del terme “beneït”. Molts nord-americans creuen que han sigut, precisament, beneïts per la seva fe i, segons Bowler, justifiquen els seus guanys i possessions en aquests termes: “Déu m’ha donat això. Però no em culpeu a mi, estic beneït”. De fet, la idea del God Bless America (Déu beneeixi a Amèrica) està tan instaurada a la societat nord-americana que alguns polítics de primer nivell proclamen, sense embuts, que la prosperitat del seu país es deu a una benedicció divina. És en aquest context que s’ha d’entendre per què el teleevangelisme segueix tenint tants fidels als Estats Units.

L'exaspirant republicà Ted Cruz va publicar al seu Facebook que "la benedicció de Déu" ha estat amb els Estats Units" des de la seva fundació / The Conversation

L’exaspirant republicà Ted Cruz va publicar al seu Facebook que “la benedicció de Déu” ha estat amb els Estats Units des de la seva fundació / The Conversation

“Déu m’ha donat això. Però no em culpeu a mi, estic beneït”

Malgrat que l’Evangeli de la prosperitat és una creença eminentment nord-americana el teleevangelisme no només es practica al país on va néixer. Alguns dels telepredicadors més rics del món són nigerians, on aquesta pràctica ha experimentat un creixement exponencial.  La religió musulmana, per la seva banda, també està adaptant el discurs per arribar a la gent més jove. A diferència del teleevangelisme clàssic, centrat en la televisió i per a un públic envellit, els nous mètodes de predicament es dirigeixen  un públic més jove i format, que es mou per Internet i busca més accions que miracles.

Siguem o no creients és fàcil d’entendre per què qualsevol religió pot estar interessada en el teleevangelisme: és una opció ràpida per arribar a molta gent, s’hi poden incorporar elements d’entreteniment i el retorn, en forma de donacions, accions o difusió és pràcticament instantani. Ara bé, aquesta capacitat divulgativa també té els seus perills: les proclames dogmàtiques poden ser de qualsevol mena i en els últims anys hem vist com la força d’Internet ha ajudat a difondre missatges religiosos radicals com els de l’autoproclamat Estat Islàmic.

 

Portada: TobeDaniel

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *