L’Índia fabrica medicaments més accessibles, però ho sol fer sense patent. En repassem les implicacions.

L’Índia és el quart productor mundial de medicaments genèrics i en representa un 20% de les exportacions globals. Els genèrics són fàrmacs amb la mateixa composició que un producte patentat (per exemple, Gelocatil) que es venen sota el nom del seu principi actiu (Paracetamol). A la majoria de països la patent d’un medicament dura vint anys, després dels quals qualsevol empresa pot fabricar-lo com a genèric.

Les farmacèutiques índies viuen principalment d’aquest tipus de medicaments. Concretament, el 70% del mercat l’acaparen els genèrics, mentre que només un 9% són productes amb patent pròpia. En general, els fàrmacs genèrics són més barats que els registrats, ja que les empreses que els produeixen es limiten a fabricar-los i no han de recuperar els costos de recerca i desenvolupament.

Als Estats Units les farmacèutiques dediquen més del 20% de la facturació a desenvolupar nous fàrmacs, mentre que a l’Índia aquesta xifra és del 6% (al 2010 era del 3,6%). Es calcula que produir medicaments a l’Índia costa la meitat que fer-ho a Europa i un 60% menys que als Estats Units. Però, per què passa, això?

Es calcula que produir un medicament a l'Índia costa la meitat que a Europa. / Derek Gavey

Es calcula que produir un medicament a l’Índia costa la meitat que a Europa. / Derek Gavey

 

Ulls grossos amb les patents

El govern de l’excolònia britànica té especial interès en afavorir la producció i les exportacions de la indústria local, i les farmacèutiques gaudeixen d’incentius fiscals, mà d’obra barata i, especialment, d’una regulació força laxa pel que fa a permisos i patents.

Precisament, la (no) regulació de les patents és un punt clau per entendre la prevalença dels genèrics indis, una indústria que creix un 30% anual. Com hem vist, els medicaments genèrics no són il·legals però sí que ho és comercialitzar un producte patentat sense permís de la matriu. I això, segons diversos indicadors, és el que està passant a l’Índia.

El govern, interessat en afavorir una indústria creixent, no ha posat prou èmfasi en regular la propietat intel·lectual dels medicaments genèrics. Almenys així ho creuen els Estats Units, que tenen l’Índia a la seva llista de països amb “vigilància prioritària” per incompliments en la propietat intel·lectual. Un cas semblant ocorre amb la Unió Europea, que demana més controls a la indústria farmacèutica índia per negociar acords comercials amb aquest país.

Algunes empreses ja han anunciat que no pensen demanar la “llicència obligatòria” per fabricar medicaments.

Les demandes d’Europa i els Estats Units han fet que el govern indi comenci a aplicar canvis legislatius en la regulació farmacèutica. Uns canvis que no han agradat a la indústria, que tem perdre competitivitat. De fet, algunes empreses ja han anunciat que no pensen demanar la “llicència obligatòria” per fabricar medicaments genèrics, al·legant que el govern indi ha cedit a les pressions de la indústria occidental.

Tot i així, els suposats canvis en la regulació farmacèutica podrien ser només aparents. Des del 2014 el govern indi un grup de treball per controlar l’aplicació dels protocols, però recentment el mateix executiu ha matisat que seguirà sent flexible a l’hora de concedir llicències.

 

La farmàcia del Tercer Món

Algunes pràctiques de les farmacèutiques índies generen controvèrsia però, alhora, el baix preu dels seus medicaments fa que aquests siguin accessibles per a molta gent. Al primer món, dos de cada deu genèrics dels Estats Units ja són fets a l’Índia, però el baix cost és especialment rellevant quan parlem dels països en vies de desenvolupament.

Metges Sense Fronteres, la Unicef i d’altres organitzacions depenen dels genèrics indis per fer la seva tasca. Tres quartes parts dels tractaments que fan servir contra la malària o la tuberculosi estan fets a l’Índia, una xifra que s’eleva al 97% en el cas dels antiretrovirals contra la sida.

L’Unicef i d’altres organitzacions depenen dels genèrics indis per fer la seva tasca.

Segons l’ONG Metges Sense Fronteres (MSF) el creixement dels medicaments indis ha permès que el tractament del VIH passés de costar 10.000 dòlars l’any 2000 a menys de 80 al 2010.  Precisament, MSF demana que el govern indi mantingui el model regulador actual, que consideren equitable entre el dret a la salut i a la propietat intel·lectual.

De moment, les negociacions pel tractat comercial entre la UE i l’Índia resten encallades; unes negociacions de les quals, segons les ONGs, depèn la vida de milions de persones. Un eventual acord podria obligar l’Índia a modificar el seu marc regulador i fer que els medicaments s’encarissin, cosa que posaria en risc l’accés a tractaments pel Tercer Món.

Els medicaments indis han permès que el tractament del VIH passés a costar menys de 80 dòlars, l'any 2010 respecte als 10.000 de l'any 2000.0 / DFID

Els medicaments indis han permès que el tractament del VIH passés a costar menys de 80 dòlars, l’any 2010 respecte als 10.000 de l’any 2000.0 / DFID

 

Un problema de fons

Més enllà de les disputes concretes entre l’Índia i Occident, el problema d’accés als medicaments s’ha d’entendre dins una lògica força més complexa. Per saber per què els tractaments tenen un preu i no un altre hem de veure com està muntada la indústria farmacèutica i, sobretot, qui acaba pagant l’alt cost de desenvolupar un nou fàrmac.

Les farmacèutiques són empreses privades que, com a tals, persegueixen un benefici econòmic. La creació de nous tractaments necessita una quantitat important de recursos (temps, diners, professionals qualificats, instal·lacions punteres…), un risc que les farmacèutiques esperen compensar amb el preu dels medicaments i la protecció de les patents.

La creació de nous tractaments necessita una quantitat important de recursos.

Òbviament, aquí sorgeix el debat ètic sobre el negoci a costa de la salut, especialment quan les grans farmacèutiques tenen guanys milionaris amb marges de benefici que ronden el 20% (l’any 2013 Pfizer va assolir un marge del 42%). En aquest context, la industria índia ofereix preus més econòmics, però ho fa amb productes que, principalment, han desenvolupat empreses occidentals.

Arreu del món es fa recerca científica amb fons públics, però aquesta no sol anar encaminada a desenvolupar un fàrmac concret. D’aquesta part se n’encarreguen les farmacèutiques que, com hem vist, busquen el retorn de la inversió més un marge de benefici.

En el fons, el conflicte entre els fabricants de medicaments indis i els occidentals no deixa de ser un reflex d’aquesta situació. Cada part mira pels seus interessos i busca afavorir-los amb la legislació que li sigui més beneficiosa. Ara bé, en el cas de la indústria mèdica el que hi ha en joc són més que diners. Per a milions de persones accedir o no a un medicament suposa la diferència entre la vida i la mort.

 

Portada: Stock Monkeys.

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *