Les fibres subaquàtiques transmeten el 99% de l’Internet global.

És probable que no els vegeu mai, però existeixen, i ara mateix estan fent possible que llegiu això. Els cables submarins de dades són una peça clau pel funcionament de la xarxa, i si habitualment no els tenim en compte és perquè funcionen bé. Molts usuaris conceben la connexió a Internet com un enllaç a distància (per WiFi o Xarxa mòbil), però el cert és que la infraestructura d’Internet està, encara avui, feta de cables. Molts cables.

Internet no deixa de ser un entramat global d’ordinadors connectats entre sí. Uns ordinadors que poden estar situats en qualsevol racó del planeta i que, per tant, necessiten una connexió que superi els obstacles geogràfics. En el cas dels oceans això s’aconsegueix mitjançant una xarxa de quasi un milió de quilòmetres de cables submarins, que transmeten entre un 95% i un 99% de la informació a la que accedim. La instal·lació d’aquests cables és lenta i costosa, però ofereix més velocitat i fiabilitat que les connexions per satèl·lit, que també són força més cares.

El primer cable transatlàntic permanent es va instal·lar l’any 1865.

La idea de connectar dos continents mitjançant una fibra submarina no és nova i, de fet, ja s’aplicava molt abans de que existissin els ordinadors. El primer cable transatlàntic permanent es va instal·lar l’any 1865, i connectava Europa i l’Amèrica del Nord per telègraf. Al 1956, menys d’un segle després, va arribar el TAT-1, que permetia enllaços telefònics entre els dos continents. La importància d’aquest esdeveniment va ser tan gran que la cerimònia inaugural es va retransmetre per televisió.

Els cables actuals són de fibra òptica, i  poden transmetre dades i veu al mateix temps. Malgrat la seva gran capacitat (uns 2 tbps), els seu diàmetre no sobrepassa els 3 cm, semblant al d’una mànega de jardí. Tanmateix, la fibra òptica només conforma una petita part d’aquest gruix, ja que la majoria és recobriment.

Esquema d'un cable submarí, amb els seus materials: [1] Polietilè. [2] Cinta de tereftalat de polietilè. [3] Filferros d'acer trenat. [4] Barrera de alumini resistent a l'aigua. [5] Policarbonat. [6] Tub de coure o alumini. [7] Vaselina. [8] Fibres òptiques. / Oona Räisänen.

Esquema d’un cable submarí, amb els seus materials: [1] Polietilè. [2] Cinta de tereftalat de polietilè. [3] Filferros d’acer trenat. [4] Barrera de alumini resistent a l’aigua. [5] Policarbonat. [6] Tub de coure o alumini. [7] Vaselina. [8] Fibres òptiques. / Oona Räisänen.

Actualment hi ha 277 cables de fibra òptica sota l’aigua, que van des d’infraestructures quilomètriques sota els oceans fins a trams relativament curts, com el PENBAL-5, que connecta la Península Ibèrica amb Mallorca i les Illes Balears.

Cables submarins de dades a l'est del Mediterrani. / Telegeography.

Cables submarins de dades a l’est del Mediterrani. / Telegeography.

Els cables de fibra òptica han substituït les antigues rutes marítimes.

Si observem un mapa d’aquests enllaços podem veure que la seva distribució correspon a interessos geopolítics i comercials. Els cables de fibra òptica han substituït les antigues rutes marítimes, així que no és estrany que n’hi hagi un gran nombre entre Europa i els EUA, i entre aquests i el sud-est asiàtic. Curiosament, alguns enllaços que es podrien fer per terra també s’efectuen sota l’aigua. És el cas de les fibres que enllacen França i l’Índia pel canal de Suez, tot seguint l’antiga Ruta de la Seda.

Esquema dels cables submarins de dades. (Cliqueu per veure una versió interactiva) / Telegeography

Esquema dels cables submarins de dades. (Cliqueu per veure una versió interactiva) / Telegeography

La majoria d’aquesta infraestructura està en mans privades, principalment de grans consorcis o corporacions de l’àmbit de les telecomunicacions. En els darrers anys gegants d’Internet com Facebook o Google també han invertit sumes milionàries en nous cables subaquàtics, principalment des de i cap als Estats Units.

 

Importància geoestratègica

La comunicació és poder, i al Segle XXI aquesta passa clarament per Internet. Els enllaços de dades entre diferents punts del planeta són una eina vital per a l’economia i les relacions internacionals, així que la infraestructura que els sustenta esdevé un punt calent pels interessos d’empreses i països. La Unió Internacional de Telecomunicacions, que depèn de l’ONU, estableix pràctiques d’equitat, neutralitat i privacitat en les comunicacions, però aquestes no sempre es compleixen.

Wikileaks va revelar que les Agències d’Intel·ligència del Regne Unit i els EUA havien punxat més de 200 cables subaquàtics.

Al 2013 les filtracions de Wikileaks van revelar que les Agències d’Intel·ligència del Regne Unit i els Estats Units havien punxat més de 200 cables de comunicacions subaquàtics per espiar-ne el contingut. Un cas que va suscitar fortes critiques dels països que depenen d’aquestes connexions. Arran de l’escàndol el Brasil va començar a construir un cable subaquàtic amb Europa per evitar que el seu Internet passés pels Estats Units, com fan més del 80% de les dades que es generen a l’Amèrica Llatina.

A pesar dels nous dissenys, més robustos, els cables de dades submarins són una infraestructura força vulnerable, especialment si tenim en compte la quantitat de dades que transmeten i la sensibilitat d’aquestes. Fora de les estacions continentals (d’on surten i arriben els cables) la infraestructura queda al descobert i malgrat que, en alguns punts, els tubs arriben als 8.000 metres de profunditat, és relativament fàcil d’accedir-hi si es disposa de l’equip adequat.

 

El risc de quedar-se sense Internet

En principi, la xarxa submarina té mecanismes de redundància per evitar que la connexió es perdi. Si mai falla un cable les dades passarien per un altre, i l’usuari només notaria una pèrdua de velocitat momentània o un clic en la trucada telefònica. A banda, els centres de control fan un seguiment permanent de la xarxa, i alguns dels problemes més comuns es poden resoldre directament a les estacions continentals.

Amb tot, la infraestructura subaquàtica d’Internet està dissenyada per funcionar durant 25 anys i no és immune a les inclemències humanes i de l’ambient. Des que van començar a funcionar els primers cables subaquàtics es té constància d’almenys 40 avaries provocades per mossegades de peixos i diverses enganxades d’àncores de vaixell.

Vaixell utilitzar per a la instal·lació i reparació de cables submarins. / David Monniaux

Vaixell utilitzar per a la instal·lació i reparació de cables submarins. / David Monniaux

L’any 2006 el terratrèmol Hengchun va malmetre el 80% dels cables que arriben Taiwan cosa que, de retruc, va minvar la velocitat de connexió a la Xina. El 2011 una dona de Geòrgia va tallar un cable de dades mentre buscava coure i va deixar quasi tota Armènia sense Internet durant 12 hores.

S’estima que una apagada total de connexió generaria unes pèrdues diàries de 150 milions de dòlars als EUA.

I és que, malgrat la importància estratègica d’Internet, la nostra connexió penja, literalment, d’un fil. Bancs, empreses, governs i cossos militars fan servir connexions de dades per funcionar, i un error general tindria efectes notables. S’estima que una apagada total de connexió generaria unes pèrdues diàries de 150 milions de dòlars a l’economia dels EUA. L’Institut Federal de Tecnologia Suïs ha calculat que un col·lapse d’aquestes característiques minvaria l’1,2% del PIB anual del país per cada setmana sense Internet.

 

El futur

Cada cop depenem més de la xarxa, i això fa que la infraestructura que la mou també millori. Constantment es construeixen nous cables submarins, i s’està treballant per augmentar-ne la velocitat. La demanda global d’Internet es va doblar entre 2012 i 2014 i es calcula que, actualment, el 40% de la població mundial hi té accés. Una xifra que hauria de créixer en les properes dècades.

A més, l’arribada de l’Internet de les coses requereix connexions encara més veloces i fiables. Artefactes com els cotxes sense conductor o els controvertits drons militars necessiten respondre en mil·lèsimes de segon i, segons l’investigador de Harvard Michael Sechrist, els satèl·lits no poden oferir les velocitats d’almenys 500 Mbps que aquests necessiten.

L’any 2019 el món generarà un tràfic de 120.000 milions de gigabits al mes (uns 2 zetabits l’any). I al contrari del que es podria pensar, la resposta a aquesta demanda no passa per satèl·lits i nodes wireless. Les venes d’Internet seguiran tenint almenys durant els properes anys forma de cable.

 

Portada: Telegeography.
Vídeo: Noam Dvir i Daniel Rauchwerger

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *