Part de la indústria del cinema es mou entre l’oportunisme i els límits legals per maximitzar beneficis.

La indústria cinematogràfica dels Estats Units segueix sent la més pròspera d’Occident. L’any 2014 va fer una taquilla de 9.300 milions d’euros, només a l’Amèrica del Nord. Són xifres imponents, però apunten una lleugera baixada de la facturació respecte l’any anterior. La gent va menys al cinema, i el preu de les entrades ja no és suficient per sufragar els costos de producció.

Fa anys que la indústria dels videojocs factura més que Hollywood o les discogràfiques, i les productores miren cada vegada més a l’Àsia per mitigar el descens de públic. Però malgrat el canvi de tendència el Cinema encara és un negoci molt lucratiu, capaç de guanyar 80.000 milions d’euros anuals.

Part d’aquests beneficis s’aconsegueixen gràcies a l’anomenat Hollywood Accounting (Comptabilitat de Hollywood), un seguit d’estratègies financeres, sovint opaques, que es mouen entre l’oportunisme i els límits (o buits) legals per tal de maximitzar beneficis. El Hollywood Accounting és una pràctica estesa a tot el sector, i l’apliquen tant les grans productores com els directors, actors i guionistes.

Actors, directors i guionistes també es beneficien del 'Hollywood Accounting'. / Jonathan Kos-Read

Actors, directors i guionistes també es beneficien del ‘Hollywood Accounting’. / Jonathan Kos-Read

Una de les pràctiques més esteses entre les Majors del cinema consisteix en inflar les despeses de producció per simular pèrdues i estalviar-se el pagament de cànons. Sovint, les productores acorden repartir-se un percentatge dels beneficis amb els actors, el director o l’autor de la idea original, el que es coneix com a royaltie. Per evitar-ho, alguns estudis creen una nova empresa per cada pel·lícula que fan i li facturen una taxa desmesurada pels drets de producció.

Una de les pràctiques més esteses entre les Majors del cinema consisteix en inflar les despeses de producció per simular pèrdues.

Aquesta quantitat sobrepassa amb escreix els ingressos que pot obtenir la pel·lícula, i així l’empresa matriu s’assegura que la corporació pantalla no podrà pagar-la. Tècnicament aquella pel·lícula haurà tingut pèrdues i, per tant, no podrà repartir royalties. Però per la productora suposa un benefici net, ja que tots els ingressos que generi la pel·lícula aniran a parar a la mateixa empresa, mitjançant la corporació pantalla, en forma de taxa pels drets de producció.

La pràctica d’inflar despeses per simular pèrdues genera casos rocambolescos, on les pel·lícules més taquilleres de la història són, oficialment, un fracàs financer. És el cas de Harry Potter i l’Ordre del Fènix, que sobre el paper va tenir unes pèrdues de 167 milions de dòlars, malgrat haver-ne costat 150 i recaptar 940 milions a taquilla. La productora d’Star Wars manté que El retorn del Jedi, de 1987, “mai ha tingut beneficis”. Una pel·lícula que va costar 32,5 milions de dòlars i n’ha ingressat prop de 600.

El 2010 es va filtrar la factura de la matriu WB a la seva filial per una pel·lícula de Harry Potter, on al·legaven pèrdues milionàries. / Techdirt, Warner Bros

El 2010 es va filtrar la factura de la matriu WB a la seva filial per una pel·lícula de Harry Potter, on al·legaven pèrdues milionàries. / Techdirt, Warner Bros

Malgrat ser una pràctica estesa, les estratègies del Hollywood Accounting generen tensions a la indústria, sobretot per l’ús que en fan les grans productores vers els artistes. Alguns litigis han acabat davant de la justícia, com la demanda que el creador d’Spiderman, Stan Lee, va interposar contra Marvel Comics l’any 2002. Lee va negociar un 10% dels guanys de les produccions on sortissin els seus personatges, però mai va veure’n res. La pel·lícula Spiderman va ingressar més de 800 milions de dòlars, però la productora va al·legar pèrdues.

Alguns litigis derivats del ‘Hollywood Accounting’ han acabat davant de la justícia.

Amb tot, el Hollywood Accounting no és només per les Majors. Alguns actors, especialment els de renom, juguen amb estratègies financeres per treure el màxim profit de les produccions en les que participen. Alguns s’impliquen en més d’un rol, fent, per exemple, de productors o guionistes.

En d’altres casos acorden un salari més baix amb alguna contrapartida. Jack Nicholson, que encarnava el dolent de la pel·lícula a Batman (1989) va negociar una tarifa de 6 milions de dòlars en comptes dels 10 habituals a canvi d’una part de les vendes de marxandatge. Nicholson va acabar guanyant 50 milions de dòlars amb aquella producció.

Però l’economia del cinema és complexa i una producció prometedora pot acabar sent un fracàs. La presència de grans estrelles en una pel·lícula no sempre és garantia d’èxit i, efectivament, hi ha pel·lícules que perden molts diners. I és que, malgrat els trucs del Hollywood Accounting, els pressupostos ingents en màrqueting i la perícia dels artistes, en cinema els espectadors segueixen tenint la última paraula.

 

Portada: Oloremo

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *