Ni a l’estepa africana, ni a la selva amazònica. L’assentament permanent més aïllat del món es troba enmig de l’Atlàntic.

Edimburg dels Set Mars és l’únic poblat de l’arxipèlag de Tristan da Cunha, un territori britànic d’ultramar amb una latitud que el converteix en l’assentament més aïllat del planeta. Els seus 267 habitants (296, comptant els estrangers) viuen a 2.400 quilòmetres de la petita Illa de Santa Helena, el territori habitat més pròxim. Les urbs continentals que hi queden més a prop són Ciutat del Cap (a 2.800 km) i Rio de Janeiro (a 3.300 km).

La vida a L’Assentament, com s’hi refereixen els vilatans, implica estar lluny de gairebé tot i tothom. Els serveis són limitats, la majoria de queviures triguen mesos a arribar-hi i només es pot entrar o sortir de l’illa una desena de cops l’any.

La majoria de queviures triguen mesos a arribar-hi i només es pot entrar o sortir de l’illa una desena de cops l’any.

Els primers pobladors van arribar a l’illa al segle XIX. L’explorador portuguès Tristao da Cunha va descobrir l’arxipèlag el 1506, però no va ser fins el 1816, tres-cents anys més tard, que un regiment de la marina britànica s’hi va instal·lar permanentment.

La decisió va ser purament estratègica. Els britànics volien assegurar-se que les tropes franceses no feien servir Tristan da Cunha com a base per rescatar Napoleó de la presó de Santa Helena, situada a més de 2.000 quilòmetres.

Tristan da Cunha es va fer servir com a base militar fins després de la Segona Guerra Mundial. Durant dos segles (aquest 2016 marca el bicentenari de l’ocupació) l’aïllament de l’illa ha forjat una petita comunitat que viu tan separada de la resta del món com unida entre sí. Els pocs que han pogut visitar l’Assentament parlen d’una hospitalitat diàfana i un ritme de vida oposat al de casa nostra.

Panoràmica de l'illa de Tristan da Cunha / Brian Gratwicke

Panoràmica de l’illa de Tristan da Cunha / Brian Gratwicke

D’entrada, arribar a Tristan da Cunha no és fàcil. L’illa no té aeroport i les dimensions del seu port només permeten el pas d’embarcacions de poca eslora. No existeix un servei regular de ferri, així que l’única manera d’accedir-hi és amb vaixells pesquers o de càrrega que surten de Sud-àfrica. Un trajecte que, amb bona navegació, dura sis dies.

Durant els mesos d’estiu un parell de creuers transatlàntics passen per l’illa, però en qualsevol cas l’oferta marítima es limita a deu serveis per any. A més, per visitar Tristan da Cunha cal una autorització explícita de l’autoritat local. La indústria turística d’Edimburg dels Set Mars és molt limitada, i hi ha pocs indrets per allotjar-se. Els pocs visitants que hi van ho fan per períodes llargs i moguts per la solitud de l’illa.

L’opció més comú entre els visitants és allotjar-se amb una família. Els membres de l’Assentament viuen com un sol clan, i els turistes no passen desapercebuts en una comunitat que no arriba als tres-cents individus. De fet, segons el cens oficial, els habitants de Tristan da Cunha només es reparteixen entre nou famílies.

Edimburg dels Set Mars és una vila autogestionada. A l’illa hi ha una escola, un ambulatori, una ambulància, un cotxe de bombers i un policia. Poca gent té transport privat, tot i que aquest és poc necessari en una illa de 98 quilòmetres quadrats. Existeix un servei intermitent de minibús, conegut popularment com el Potato Patches Flier (La Sageta dels Camps de Patates).

No fa gaire, enviar un correu electrònic costava gairebé nou euros (ara és gratuït)

La pluja abasteix el sistema d’aigua potable, i l’electricitat es produeix amb generadors dièsel. A la televisió només hi ha dos canals i l’Internet funciona a 256 kb/s (la velocitat dels antics mòdems). Una connexió que, fins fa poc, no passava de 64 kb/s. No fa gaire, enviar un correu electrònic costava gairebé nou euros (ara és gratuït). Les trucades, via Londres, tenen un preu més assequible, encara que no existeix cobertura mòbil.

Edimburg dels Set Mars és una comunitat totalment autogestionada / Brian Gratwicke

Edimburg dels Set Mars és una comunitat totalment autogestionada / Brian Gratwicke

A l’Assentament també hi podem trobar l’oficina postal més remota del món, coneguda per la seva filatèlia exclusiva. També hi ha un supermercat amb productes bàsics, que s’han d’encarregar amb mesos d’antelació. Tot i així, la majoria d’habitants conreen el seu propi hort. Els plats amb carn es reserven per a ocasions especials com el Nadal.

Tristan d’Acunha gaudeix de les comoditats d’Occident però ho fa a petita escala. És una comunitat aïllada del món, sense virus de la grip ni contaminació atmosfèrica. Tanmateix, la poca variació genètica dels seus habitants suposa un risc per la salut de la població. Diversos estudis apunten que algunes malalties, com l’asma, són molt més recurrents en aquesta illa que en altres indrets del planeta.

Cada cop més joves marxen de Tristan da Cunha per trobar parella i, ocasionalment, algun visitant s’hi queda a viure. Però els canvis demogràfics són tan pocs (i tan rellevants) que es tracten com a notícia al web del govern insular.

Edimburg dels Set Mars necessita nova sang per evitar que l’estancament demogràfic deteriori la seva població. De fet, pels interessats en viure al poble més aïllat del planeta, l’autoritat local ofereix ofertes de feina obertes a tot el món.

Portada: Brian Gratwicke. Video: Stuart Trowell

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *