Trepitjar el planeta vermell requereix una tecnologia que encara no existeix. Però no és només un problema tècnic.

Enviar una missió tripulada a Mart és un dels reptes científics més grans de les últimes dècades. La transcendència del projecte ha captat l’atenció de bona part del públic i de la comunitat científica, que veu en l’exploració del planeta vermell una oportunitat única per entendre d’on venim.

Fins ara, sis agències espacials (EUA, Europa, Índia, Rússia, Japó i Xina) han treballat en programes d’exploració marciana, i la majoria tenen plans, més o menys definits, per enviar-hi humans en les properes dècades. Sobre el paper, sembla que la NASA és qui està més a prop d’aconseguir-ho, però algunes veus dins de la pròpia agència veuen amb força escepticisme l’horitzó del 2030 proposat per Obama.

I és que establir una colònia humana a Mart és una empresa titànica, i suposa un canvi de paradigma en molts sentits. A nivell tècnic, per exemple, no existeix un consens sobre quina tecnologia és millor per fer el viatge, i menys encara quan diversos països i agències privades pugnen per ser els primers en arribar-hi.

Segons els investigadors, podríem desembarcar al planeta vermell durant aquest segle, però per fer-ho caldria fixar-se en tres aspectes que, ara per ara, impedeixen el viatge: tecnologia, diners i voluntat política.

Vista de la superfície marciana captada pel robot 'Curiosity' / NASA

Vista de la superfície marciana captada pel robot ‘Curiosity’ / NASA

Tecnologia inexistent

Posar els peus a Mart és, d’entrada, un repte tècnic. Actualment les missions tripulades no abandonen l’òrbita terrestre, i cap humà ha ultrapassat mai la cara visible de la Lluna. La distància entre la Terra i el planeta vermell és de 54 milions de quilòmetres, i això comporta un viatge de sis mesos.

A més, aquesta llunyania faria impossible que els astronautes poguessin tornar a casa. Cap de les missions que s’han plantejat fins ara inclou un bitllet de tornada. Al contrari, els primers humans que trepitgessin Mart hi haurien d’establir una base permanent.

Cap de les missions que s’han plantejat fins ara inclou un bitllet de tornada.

El problema és que amb la tecnologia actual no es pot plantejar un viatge d’aquesta envergadura, que també implicaria traslladar grans quantitats de material juntament amb els astronautes.

Un grup de recerca de l’Institut de Tecnologia de Massachussets (MIT) ha avaluat els detalls de la missió privada Mars One, que vol arribar al planeta vermell l’any 2025. L’estudi conclou que la missió “no és factible” en el termini que s’ha proposat.

Entre d’altres, apunten que la tecnologia per fer aterrar un mòdul de grans dimensions a Mart no està prou desenvolupada i que, ara mateix, tampoc se sap com regular el flux d’oxigen i nitrogen als habitacles de l’assentament.

D’altra banda, no coneixem tots els efectes que podria tenir l’exposició extraterrestre en el cos humà. El físic i biòleg de la NASA Jim Logan apunta que caldria construir bases subterrànies per protegir els astronautes de la radiació solar, una radiació que podria esdevenir letal, igualment, amb el pas del temps.

 

Falta de recursos i voluntat política

La investigació és cara, i l’espacial encara més. John Sommerer, antic responsable de les missions tripulades de la NASA, ho ha deixat clar aquest febrer en una compareixença al Congrés dels Estats Units.

Segons el físic, la NASA podria enviar humans a Mart en 20 o 40 anys, però el preu seria de cint-cents mil milions de dòlars. Si el pressupost de l’agència espacial nord-americana es manté estable, la NASA hauria d’abandonar altres projectes, com l’Estació Espacial Internacional, cosa que no té intenció de fer.

La NASA podria enviar humans a Mart en 20 o 40 anys, però el preu seria de cint-cents mil milions de dòlars.

Amb unes presidencials a la vista, tampoc sembla probable que el pressupost per a missions tripulades s’incrementi, tal com demana Sommerer.

Sigui com sigui, sembla que la NASA encara trigarà dècades a enviar humans a Mart. La mateixa agència admet que encara no té un pla definit per fer-ho i diu que podria saber els primers detalls tècnics d’aquí a cinc anys.

De moment, ja hi ha grups de recerca que treballen per fer la missió més assequible. Alguns estudis apunten que seria possible reduir-ne el pressupost aterrant, primer, a les llunes de Mart o creant una base a la Lluna terrestre. I tot indica que, durant els propers anys, veurem altres propostes com aquestes per rebaixar la tediosa factura de cinc-cents mil milions, inassumible a hores d’ara.

Phobos, una de les llunes de Mart on es proposa aterrar per abaratir despeses / NASA, Caltech

Phobos, una de les llunes de Mart on es proposa aterrar per abaratir despeses / NASA, Caltech

Per què hi anem?

Malgrat tot, els plans per colonitzar Mart segueixen endavant, i és possible que hi puguem arribar en aquest segle. Com passa en projectes de gran envergadura com aquest, també afloren els plantejaments ètics.

Per què hem d’anar a Mart? Els investigadors tenen clar que conèixer el planeta veí ens ajudarà a saber més sobre el nostre, però part d’aquesta feina ja l’estan fent —i amb un èxit notable les sondes i vehicles que hi hem enviat. A nivell financer, hi ha qui es qüestiona si val la pena embrancar-se en missions tant cares sense fer front, abans, als problemes del planeta on vivim.

Cada cop sembla més clar que tindrem capacitat per volar a Mart en poques dècades, i és possible que ho acabem fent. Però passi el que passi, l’esperança de trepitjar el planeta vermell està movent recursos i mobilitza la recerca. Arribem o no a Mart, la Ciència en sortirà beneficiada.

 

Il·lustració portada: M. Kornmesser

Comentaris

Posted by Josep Andreu Palacios

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *